Dimecres 12 de març, Salvador Roselló Llopis i Irma Navarro Perpiñá firmaven l’acta en què es convertien en jutge titular i jutgessa suplent, respectivament, del Jutjat de Pau. Una dedicació que exerciran durant els propers quatre anys, en un càrrec que ha experimentat molts canvis en els últims anys i en què, en moltes ocasions la ciutadania no acaba d’entendre de què es tracta.
És per això que, hem volgut conversar amb ells dos com a principals protagonistes, així com també amb Cecília Sánchez Perucha, secretària del Jutjat de Pau de Beniarbeig, amb l’objectiu de conèixer de primera mà en què consisteix aquest organisme i què els ha portat als dos a presentar-se de manera voluntària al càrrec.
De com s’inicia el procés de tria, Sánchez és qui explica que «una volta anunciada la convocatòria a través d’un ban, básicament els únics requisits per presentar-se són la majoria d’edat i la nacionalitat espanyola». A partir d’ací, és la corporació local l’encarregada d’acordar el nom dels dos candidats i comunicar-ho al Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, qui se n’ocupa de comprovar que els candidats no estan incursos en cap causa que els incapacite per al càrrec.
Quant a les funcions que exerceix el jutjat de pau i de com han evolucionat fins al nostre dia, el testimoni de Roselló és té un gran valor, ja que ha estat vinculat al càrrec de manera ininterrompuda des del 1982. És ell mateix qui aclareix que cada volta van traspassant-se més funcions del jutjat de pau a l’administració judicial. Per exemple, fins fa molt poc era el jutge de pau l’encarregat del registre civil, el qual inclou les inscripcions de naixements, matrimonis, defuncions, separacions, nacionalitats i canvis de nom. Ara són els funcionaris de l’administració judicial i de l’administació local qui se n’ocupen del registre civil, en un canvi de caràcter completament intern i que no té cap tipus d’implicació per a la ciutadania, però que posa de relleu la tendència. Un cas potser més conegut és el dels casaments. Fins al moment, el jutge de pau tenia potestat per fer casaments civils. De fet, en el cas de Beniarbeig, va ser Roselló qui l’any 1987 va conduir la primera boda civil de la nova etapa democràtica. En aquests moments, els matrimonis civils només poden de realitzar-se de la mà de notaris, alcaldes o regidors, sempre i quan estigiguen autotitrzats per l’alcalde. Entre les tasques que sí perduren en el jutjat de pau està la de, una volta celebrada qualsevol convocatòria electoral, transportar els sobres i paperetes a Dénia. Un recorregut que ara s’ha acurtat, ja que abans calia fer-ho a Alacant
Si agafem com a referència la gran evolució social dels últims quaranta anys, no és difícil d’imaginar com la figura del jutge de pau també ha anat a poc a poc adaptant-se a la realitat de cada moment. En paraules de Roselló, abans «el jutge de pau era sobretot un home bo», que s’encarregava de mediar en conflictes familiars i veïnals. Per exemple, un problema de llindes de bancals, o també casos de conflictivitat de tot tipus entre matrimonis. Cal tindre en compte que es tracta d’una època on s’acabava d’aprovar la llei del divorci i per tant el seu ús encara no estava massa estès. Com tampoc ho estava la consciència social sobre la violència de gènere, ni existien les ferramentes de protecció a les dones amb les que sí comptem actualment. Per la qual cosa, una mediació externa podia contribuir a rebaixar el nivell de violència física o econòmica. Aquesta falta de recursos per part de les administracions públiques i l’alt grau de coneixement i proximitat que hi ha en el pobles xicotets, feia també que el jutge de pau actuara de figura de referència en situacions que moltes voltes excedien les seues funcions oficials. Casos de desnonament on s’havia d’acompanyar a la comitiva encarregada d’expulsar als habitants de la casa, així com ser la persona de referència quan algú es trobava amb alguna persona morta. És extensa la varietat de casuístiques que ennumera Roselló d’aquest tema, ja que ha hagut de fer front a morts naturals, accidentals o suïcidis.
Unes situacions en general molt delicades, més encara tenint en compte que el poble a penes superava els millar d’habitants i tots es coneixien entre ells. Això fa que el càrrec, més que grans coneixements jurídics, demanara molta serenitat, confidencialitat, escolta i determinació. Unes característiques que molts beniarbegins atribueixen a Roselló. No debades, el veterà jutge explica que l’Ajuntament d’aquella època buscava per al càrrec a una persona de consens, per això se li va proposar a ell, perquè entre altres coses, no estava vinculat a cap partit polític. Una no implicació en els assumptes dels successius governs locals que, segons ell, l’ha portat a «estar de meravella amb tots els alcaldes i que mai hi ha hagut absolutament cap problema».
En el seu cas, Irma Navarro Perpiñá com a jutgessa de pau substituta, quan se li pregunta quina va ser la motivació a presentar-se com a candidata, al primer que apel·la és a la vocació de treball i col·laboració cap al seu poble. Un sentiment de pertinença que ràpidament apunta a que, encara que ella prové d’Aldaia (l’Horta) i no és nascuda ací, ja són molts els anys que fa que viu ací. Poble on ha format la seua família i on se sent ja una més.
Per la seua part, Cecília Sánchez Perucha, com a secretària del Jutjat de Pau i del Registre Civil, manifesta que la seua labor és la de «donar fe en la tramitació dels exhorts, és a dir, encarregar-se de les comunicacions i notificacions que els jutjats vulguen fer arribar als veïns de Beniarbeig». Sánchez, qui ocupa la plaça de secretària des de maig de 2024, coincideix amb Roselló en què per explicar la història de la secretaria del jutjat, és imprescindible fer referència a Antonia Català Oliver, primera secretària del jutjat, la qual va estar activa des de novembre del 1987 fins a la seua jubilació el maig de 2024. En aquest sentit, per posar de relleu el grau de compromís dels components del Jutjat de Pau, resulta il·lustrativa l’anècdota que relata Roselló, en la que en algunes ocasions en què ha estat hospitalitzat, Català s’encarregava de portar-li a l’hospital la documentació per ser firmada.
