Isabel Vicente López (Salamanca, 1971) és des de fa 15 anys una de les nostres agents de la Policia Local, però fora de Beniarbeig també és coneguda per la seua activitat esportiva en proves de llarga distància, ja siga de natació, atletisme, excursionisme o bicicleta de tot tipus. Ha participat en proves de renom internacional, com la Titan Desert (Marroc), Pedals de Foc i Carros de Foc (Pirineus), Travessia Tabarca-Santa Pola, la Baixada del Renaixement de l’Ebre (Tortosa) i la Iditarod Trail (Alaska). També has ascendit als dos principals cims europeus, el Montblanc (4.808m) i l’Elbrús (5.642m).

Durant aquests dies diversos mitjans de comunicació s’han fet ressò de la teua participació en «La Magia del Kilimanjaro» i en «Bike for Girls», què són exactament?

«La Magia del Kilimanjaro» som un grup de 5 dones que a juny anem a intentar arribar al sostre d’Àfrica, el Kilimanjaro (5.895m), en bicicleta de muntanya. No som professionals, som dones amateurs, cadascuna amb la seua feina i la seua família. Dins d’aquest projecte es troba Bike For Girls, amb el que intentem dotar a les xiquetes de Tanzània de bicicletes, ja que això els facilita l’accés a l’educació. Allí les escoles estan molt lluny i l’única forma que tenen per a desplaçar-se a l’escola de manera ràpida i segura és en bicicleta.

Quines característiques té la ruta que fareu?

La major dificultat a la que ens enfrontarem crec que serà l’altitud, perquè quan més alt estàs menys oxigen tens. Seran cinc etapes en les que cada dia pugem uns 1.000m. Anirem també acompanyades en cada etapa per dones portadores d’allí, que ens transporten i preparen tot allò que necessitem en cada jornada. És un projecte on a banda de la part esportiva també es vol fer vore que les dones poden realitzar treballs que tradicionalment han fet només homes.

Què et porta a endinsar-te en aquestes experiències?

Sempre he estat una persona esportivament activa, de fet vaig estudiar magisteri en l’especialitat d’educació física, però només vaig exercir un curs, no estava jo feta per a la docència. Però crec que ha estat el meu germà major, qui va despertar en mi l’atracció per l’esport. Ell sempre l’ha practicat, fins al punt de ser un dels millors escaladors espanyols.

En aquest cas concret se suma el component solidari, però l’esport de llarga distància m’agrada perquè poses el cos al límit i és com si li digueres: a vore fins on podem arribar. Aleshores te n’adones que sempre pots arribar més lluny del que pensaves. Això fa que et conegues més a tu mateixa i t’ajuda a enfrontar-te als problemes del teu dia a dia.

A més, allò que molts no saben és que tu fas tot això amb un sol ronyó.

Així és, quan tenia 23 anys els metges se n’adonaren que tenia els dos ronyons junts i això feia que no funcionaren bé. Em van extirpar un ronyó i mig i em van dir que l’esport se m’havia acabat. Però jo sóc molt cabuda i vaig començar mig d’amagades a fer esport. Sorprenentment, la part del ronyó que em quedava va anar recuperant-se. Això sí, també és veritat que jo cuide molt l’alimentació, i no fume ni bec alcohol.

Esperem que vos isca tot bé, i que pugueu dotar a les escolars de Tanzània de moltes bicicletes.

Sí que m’agradaria fer una crida a tots, perquè ací vivim en una societat on tots sabem com d’important és l’educació per a les persones, i tenim la sort de tindre garantida l’educació bàsica, per això hi ha països on això no passa i per això vull demanar la col·laboració de tots aquells que vulguen participar d’aquest projecte amb xicotetes donacions que es poden fer des d’aquesta pàgina web.